Ɛndevinació per part dels difunts

La nigromància o necromància es coneix com a l’endevinació mitjançant la invocació dels difunts, és a dir retorna’ls-hi la “vida”. Normalment, sol ser vista com a mitjà de creació d’un exèrcit de “morts vivents” i/o esperits, i els difunts que tornen a la vida solen ser vists com a esclaus o servents. 

Cráneo Humano Anatomía - Gráficos vectoriales gratis en PixabayAquesta pràctica solia ser comú en antigues cultures com ara la persa, la romana, l’egípcia o la mesopotàmica. I avui en dia, encara que molt menys comuna i una mica mal vista per certes persones encara és una pràctica vigent en alguns racons concrets de la terra com: Toledo, Chicago…

Història: 

Es pensa que aquesta tècnica pot haver derivat del xamanisme (vegeu apartat de xamanisme dintre de les màgies negres). També és cregut entre els historiadors que els primers nigromants es dirigien als morts amb “una barreja de crits aguts i brunzits baixos”.

Segons els textos deixats per Estrabó en la seva “Geographica” aclareix que la nigromància era usada com a forma primària d’endevinació entre els pobles de la ja desapareguda Pèrsia. A part d’això, hi ha registres de nigromants en l’antiga Etrúria i Babilònia, ja que es creu, aquesta mística tradició va ser estesa pels caldeus, sobretot pels sabins; “adoradors de les estrelles”. De fet, en aquestes civilitzacions se’ls coneixia com a manzazuu o sha’etemmu, i els esperits invocats eren coneguts com a etemmu. 

Una de les causes que es solia tenir per usar la nigromància era el poder comunicar-te amb el mort i preguntar-li coses sobre la mort o la vida. Algunes cultures creien que el seu coneixement era il·limitat, però els grecs i romans creien que només eren posseïdors de cert coneixement.

El propi nom: “nigromància” prové del llatí tardà “necromantia” o bé també del grec postclàssic “νεκρομαντεία” (nekromanteía). Els possibles orígens d’aquestes paraules daten dels inicis d’Alexandria (segle III d.C.). 

Hi ha diverses referències a la nigromància en la cultura hebrea del període hel·lenístic i posterior, on els nigromants eren coneguts com a “conjuradors d’óssos”. En el Llibre de Deuteronomio (18:3-25) s’adverteix a la gent d’Israel a no participar en rituals d’endevinació dels morts.

Molts escriptors de l’era medieval pensaven que la resurrecció real era obre de Déu, i invocar als morts era un ritual demoníac (posteriorment inclòs satànic) on s’invocaven dimonis que prenien l’aparença d’esperits. Aquesta tècnica d’endevinació va ser relacionada amb el diable i, per tant, va ser castigada i condemnada per l’Església catòlica.

Els rituals nigromàntics solien incloure varetes, cercles i altres pictogrames màgics, talismans, entre d’altres, i solien durar hores, dies o en els casos més extrems, setmanes. Alguns altres solien rodejar-seBelladona Mortal Herbario - Gráficos vectoriales gratis en Pixabay d’aspectes relacionats amb el propi difunt, com utilitzar la seva roba o menjar aliments que simbolitzaven la mort i/o la descomposició: com pa negre, suc de raïm sense fermentar i fins i tot podien arribar a ingerir parts corporals del difunt, també era comú que utilitzessin plantes tòxiques, al·lucinògenes i/o exòtiques com ara el jusquiam negre, la justícia pectoralis, la (atropa) belladona o la famosa mandràgora.

Literatura:

En la literatura antiga és comú veure referències a la nigromància, encara que en la moderna és més comú veure-la representada de manera exagerada en llibres de fantasia normalment medievals. Alguns llibres on surten nigromants son:

A “Geographica”, ja anteriorment mencionada, Estrabó reflexiona sobre la popularitat de la nigromància en els pobles perses.

A la famosa “Odissea” d’Homer, Ulisses (o Odisseu) baixa als inferns (katabasis) a poder obtenir informació despertant l’esperit de Tirèsies amb un encanteri que Circe li ha ensenyat. 

A “El cas de Charles Dexter Ward” de H.P. Lovecraft l’ocultista Joseph Curwen practica rituals alquímics amb intencions nigromàntiques.

A “El Hobbit” de J.R.R. Tolkien, és mencionat que hi havia un nigromant que va ser expulsat del Concili Blanc i que habitava en els límits del Bosc Negre. Al principi es creia que es tractava de Nazgûl, un dels servents de Sauron fins que va resultar que el nigromant era el propi Sauron.

En els llibres de Percy Jackson, el fill d’Hades: “Nico Di Angelo” apareix com un nigromant.