L’estudi de les plantes

La botànica o fitologia (que ve del grec βοτάνη, ‘herba’), és la branca de la biologia que estudia les herbes, les quals antigament la gent creia que tenien efectes màgics, moltes persones van tractar de trobar la vida immortal a partir d’aquest  mètode, ja que creien que a partir d’algunes plantes es podria aconseguir un tipus d’elixir de la vida amb el qual podies augmentar la teva esperança d’aquesta. Però en Planta Flores Línea Arte - Gráficos vectoriales gratis en Pixabayla realitat no servia per això, sí que és veritat que algunes plantes ajudaven a curar alguns mals, o passar mals de cap o d’estómac, però la gent que feia aquestes mescles amb les plantes per fer remeis eren acusats de bruixots/es. Ara, no obstant això, encara segueixen algunes pràctiques indescriptibles que es realitzen en centenars de racons del món, a on de forma sincrètica (una barreja de creences prehispàniques i cristianes) es practiquen tals sortilegis  en dates especials que, depenent de la celebració corresponent fan uns actes o altres. Per exemple, el primer divendres de març se celebra una pràctica prehispànica en algunes ciutats de Mèxic, es posa una infusió d’alcohol o aiguardent amb qualsevol planta medicinal que es conegui, poden arribar fins a 120 plantes.

Història:

Els primers registres coneguts a occident sobre la utilització de plantes i herbes amb objectius medicinals daten de l’antiga Assíria (segle VIII a.C.), on van gravar algunes d’aquestes pràctiques en una tauleta que actualment es troba al museu britànic. En aquesta tauleta es poden observar dos homes que es miren i dues columnes a les seves esquenes, les columnes contenen 61 noms de plantes en accadi, plantes que se suposa, estaven cultivades als jardins de Marduk-apal-iddina II. No obstant, el primer registre oriental relacionat amb la botànica origina de l’antiga Xina, on Tzu-I Pên Tshao Ching va escriure la seva coneguda obra: “La farmacopea clàssica de Tzu-I” (segle V a.C.) que tracta sobre varis remeis i cures basades en plantes i herbes.

Una altra gran aportació al  món de l’antiga botànica va ser l’escriptor indi Parashará amb la seva obra: Vriksá-aiurveda, llibre amb intencions didàctiques on s’hi poden trobar tot tipus de textos que aborden la botànica existent a l’Índia en un període que es calcula devia ser entre els segles I a.C. i IV d.C., més específicament, tracten temes de: ecologia, morfologia, abiogènesi, nomenclatura, fisiologia de les plantes i distribució dels boscos entre d’altres.

Durant l’època medieval es va començar a agafar com un costum el fet d’afegir dibuixos de les plantes mencionades als herbaris amb l’objectiu de fer-los més fàcils de llegir i entendre.

Un dels noms més coneguts en el món de la botànica antiga és el de Paracels, qui va ser un alquimista, metge, astròleg i botànic suïs el qual va fer aportacions molt interessants al món de la botànica convencional de l’època.

Carl von Linné és considerat el creador de la taxonomia (classificació dels éssers vius), aportació que va ser molt important en el camp que ell estudiava que era, lògicament, la botànica.

Plantes:

Plantes medicinals:

-Api (diürètica)

-Arç blanc (hipnòtica)

-Cacau (estimulant)

-Cafè (estimulant)

-Camamilla (carminativa)

-Cuscuta (laxant)

-Espígol (antireumàtica)

-Fàrfara (antitusiva)

-Garrofer (laxant)

-Grèvol (laxant)

-Herba talpera (antireumàtica)

-Hipèric (vulneraria)Tussilago farfara | Free SVG

-Julivert (diürètica)

-Ontina (vermífuga) 

-Poliol (digestiva)

-Té (estimulant)

-Teix (abortiva) 

Plantes tòxiques:

Alimentàries:

-Ametlles (benzaldehid, àcid cianhídric) 

-Cirerer (glicòsids cianogènics)

-Poma (glicòsids cianogènics) 

-Tomàquet (alcaloides verinosos)

Altres:

-Acàcia falsa

-Acònit

-Bisnaga

-Cal·la 

-Cicuta

-Dieffenbàquia 

-Donzell (absinti)

-Jusquiam negre (gotets)

-Mèlia 

-Pometa de la mort

-Ricí

Mandràgora:

La mandràgora és potser la planta més misteriosa i més comú en les diverses màgies i mitologies. Degut a les seves arrels, vàries creences afirmaven que les mandràgores posseïen característiques humanes, fins i tot es creia que la planta cridava en ser arrencada del terra. Al ser una planta tan mística solia ser molt usada en medicina i farmacologia, encara que en realitat es tracti d’una planta tòxica que, a pesar de poder arribar a tenir propietats medicinals, pot ser molt perjudicial.

Literatura:

Teofrast (deixeble d’Aristòtil) va escriure dues obres relativament importants en el món de la botànica de l’època: “De historia plantarum” i “De causis plantarum”.

El llibre romà “Naturalis Historia” escrit per Plini el Vell és un dels llibres fonamentals de la botànica a l’imperi romà. En el mateix imperi romà també s’hi pot trobar el llibre “De Materia Medica” de Dioscòrides Pedaci, llibre molt més centrat en remeis naturals a malalties vàries.

Abu-Hanifa Àhmad ibn Dàwud ad-Dinawarí es cregut com a l’introductor de l’estudi de les herbes als pobles arabs amb el seu llibre: “Kitâb al-nabât”.

Durant el renaixement a Europa, es varen escriure diversos herbaris, però es considera que el primer d’ells n’es “Herbarium vivae Eicones” creat per l’herborista Otto Brunfels.

El Manuscrit de Voynich és un dels llibres sobre herbologia, cosmologia, botànica, ecologia… Més misteriosos que hi ha al món, doncs des del dia que va ser creat per Wilfrid M. Voynich (1865-1930) fins a dia d’avui, no s’ha pogut esbrinar part del seu contingut.